Deu dones artistes feministes que has de conèixer

De la mateixa manera que en molts altres àmbits professionals, al llarg de la història, es coneixen molt poques dones artistes de renom, en comparació als seus homòlegs masculins. Aquest fet, però, no és pas per la manca de talent, sinó per la seva escassa visibilitat. Descobreix deu dones artistes feministes que no tan sols van ser i són excel·lents en el seu gènere artístic, sinó que també van ser i són figures clau de l’activisme per assolir la visibilitat i la igualtat de les dones en l’art.

Barbara Bodichon

Barbara Bodichon (1827-1891) va ser una pedagoga i artista que va esdevenir una de les principals figures de la lluita pels drets de les dones al s. xix. En el camp artístic, es va dedicar plenament a l’aquarel·la, que executava amb gran originalitat i talent.

Juntament amb altres dones, va formar a Langham Place (Londres), un grup de debat sobre els drets de les dones, pioner a Gran Bretanya. Van començar a ser conegudes com «The Ladies of Langham Place». El 1854, va publicar el seu Resum breu de les lleis d’Anglaterra relatives a les dones, que va ser clau per aprovar, el 1882, el decret de propietat de les dones casades. També va crear l’English Women’s Journal, un mitjà de comunicació sobre ocupació i drets de les dones.

Teresa Serrano

Teresa Serrano (1936) és una artista conceptual contemporània, considerada com una de les artistes més rellevants d’Amèrica Llatina. La seva obra, de tipus autobiogràfica, té el cos com a eix conceptual i mostra un caràcter polític fort. Parla de la seva pròpia experiència com a dona, però també de la posició que aquesta ocupa en la societat mexicana i a nivell internacional. Encara que va començar com a escultora, les seves obres han anat evolucionant cap a formats audiovisuals i, des de 1997, la seva obra està caracteritzada per vídeos i pel·lícules que tracten la violència, la desigualtat de gènere i la lluita feminista.

Mari Chordà

Maria Ascensió Chordà i Recasens (1942), més coneguda com a Mari Chordà, és una pintora catalana amb una obra marcadament feminista. La seva trajectòria va començar com a poeta i impulsora de projectes col·lectius socioculturals i feministes. No obstant això, durant els anys 1960 es va convertir en una pionera en la representació del cos femení amb un estil pictòric a mig camí entre el nou realisme i l’art pop, que marcaria el camí de l’art d’avantguarda feminista en la dècada de 1970. Va ser cofundadora de l’espai per a dones LaSal, que va ser l’embrió de la primera editorial feminista de l’estat espanyol: LaSal Edicions de les Dones (1978-1990). També va participar en la creació del Quadern del cos i l’aigua (1978), la primera publicació que va representar el lesbianisme de manera textual i visual.

Nancy Spero

Nancy Spero (1926-2009), pintora nord-americana, està considerada com una de les artistes més radicals del moviment feminista, tant a nivell artístic, com polític. Va desafiar el patriarcat mitjançant la seva representació de l’experiència de la dona, per a la qual feia servir imatges d’història de l’art antic i de la societat moderna sobre paper. Amb les seves obres va denunciar l’abús generalitzat del poder i la dominació masculina i va tractar temes tan complexos com les atrocitats comeses a la guerra del Vietnam, l’Holocaust o les dictadures llatinoamericanes.

Michèle Magema

Michèle Magema (1977) és una artista nascuda al Congo que actualment resideix a França. El seu treball està centrat, precisament, en aquesta dualitat, la visió històrica i política del desarrelament, vist, sempre, des de la seva perspectiva com a dona. La seva obra se centra en els àmbits de la fotografia, la instal·lació i el vídeo. Una de les seves temàtiques principals és la identitat femenina, en la qual la dona apareix representada com a metàfora de la humanitat, com una identitat allunyada de l’exotisme i des d’una visió crítica i contemporània.

Mina Loy

Mina Loy (1882-1966) va ser una dona avançada al seu temps que va posar en escac les maneres i les convencions victorianes. Va ser una artista molt polifacètica: pintora, poetessa, dramaturga, actriu, etc. Entre les seves obres més conegudes hi ha el Manifest Feminista (1914), que va escriure com a resposta al Manifest Futurista publicat Filippo Tommasso Marinetti. Va viure a les ciutats més vibrants del moment: Florència, on va seguir el corrent futurista; París, on es va unir al surrealisme, i Nova York, on va explorar el dadaisme. Al llarg de la seva vida es va dedicar a lluitar contra el masclisme imperant, predicant una feminitat basada en la desinhibició sexual que era aclaparadora per al feminisme de l’època. La seva poesia, lliure en forma i essència, contenia al·lusions sexuals molt explícites, per la qual cosa va ser titllada d’escriptora pornogràfica, i per això va ser perseguida i menystinguda.

Nalini Malani

Nalini Malani (1946) és una artista índia especialitzada en instal·lacions immersives, amb una trajectòria plenament dedicada al feminisme i a la denúncia de la violència. En les seves obres mostra la fragilitat de l’existència humana a través de referències a mitologies antigues. El 2019 va rebre el Premi Joan Miró pel seu llarg compromís contra les injustícies contemporànies vers les persones silenciades, especialment dones. Durant el 2020 la Fundació Joan Miró va mostrar la seva exposició temporal «No em sents», en la qual es referia, de manera directa, al patriarcat i que ha estat nominada als Global Fine Art Awards 2020.

Ana Mendieta

Ana Mendieta (1948-1985) va ser una artista cubana que, amb la seva particular obra, buscava fer reaccionar l’espectador davant temes com el feminisme, l’etnicisme, el sexe, la moral, la religió o la política. Era una dona llatina i immigrant als Estats Units. Aquest context va ser clau per a la seva carrera, ja que contínuament explorava la sensació de «no sentir-se d’enlloc». Els seus inicis artístics es van centrar en la denúncia de la societat patriarcal anglosaxona, que la «sexualitzava» per ser llatina. Les seves instal·lacions, a voltes de caràcter violent i impactant, feien servir sang o animals, a més a més del seu propi cos, per fer arribar el seu cru missatge. També va ser coneguda per les seves obres de temàtica naturista, on l’artista s’integrava per complet en la natura.

Fina Miralles

Fina Miralles (1950) és una de les artistes catalanes conceptuals més singulars de l’actualitat. La seva obra va sorgir en el context de la censura franquista, contra la qual lluitava mitjançant un nou concepte del que és artístic. La seva obra també ha estat catalogada com a feminista i emmarcada dins el land art, malgrat que la seva obra va més enllà d’aquestes etiquetes. En les seves instal·lacions, Miralles tracta temes com la relació de la feina amb la natura, els llenguatges artístics a través d’una idea, les relacions de poder o la condició femenina. Fins a l’abril de 2021, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) acull una exposició sobre ella titulada «Soc totes les que he sigut», que té com a objectiu donar-li visibilitat i atorgar-li el lloc que li correspon en la història de l’art del país.

Martha Rosler

Martha Rosler (1943), artista nord-americana, basa la seva obra sobretot en la creació de vídeos. És una de les artistes feministes més reconegudes a mitjançant través d’escenes de la vida quotidiana, malgrat que també tracta d’altres temes, com la guerra i la seguretat nacional. Una de les seves obres més conegudes és la videoperformance paròdica Semiotics of the Kitchen (Semiòtiques de la cuina). En aquesta obra, es veu una dona davant d’una càmera fixa que descriu els estris de cuina i el seu funcionament amb un lèxic personal que reflecteix ràbia i frustració. D’aquesta manera critica l’assignació de la dona a les feines de la llar i, concretament, de la cuina. L’objectiu és protestar contra aquesta situació i donar visibilitat a l’opressió. En paraules de Rosler «quan la dona parla, dona nom a la seva pròpia opressió».

Coneixies  la trajectòria d’aquestes deu artistes feministes? Són només algunes de les dones amb un talent increïble que mereixen un reconeixement per la seva obra. Però n’hi ha moltes més!