Dalí i Lorca: història d’una amistat

Tant en els mitjans de comunicació, com en l’àmbit acadèmic, hi ha moltes especulacions al voltant de les figures de Salvador Dalí i Federico García Lorca. Es van conèixer a la Residencia de Estudiantes de Madrid, juntament amb un grup de joves intel·lectuals que aviat es presentaria al món com la Generació del 27. Des d’aleshores, els dos artistes van mantenir una amistat estreta que s’aniria refredant, però, amb el pas el temps.

S’han escrit molt sobre una possible relació amorosa entre els dos. Actualment, podem llegir la seva relació epistolar i podem consultar moltes biografies al respecte, però la relació entre els dos artistes també s’hauria de veure com un intercanvi intel·lectual molt fructuós. Les discussions que van mantenir sobre avantguardisme i l’ambient cultural de la Residencia de Estudiantes els van proporcionar una base molt bona per a una sèrie de col·laboracions artístiques posteriors i d’obres dedicades mútuament.

Fem un breu recorregut per aquesta relació que, com va dir Dalí en una carta al director d’El País, va ser «un amor eròtic i tràgic, pel fet de no poder-lo compartir».

La Residencia de Estudiantes: la primera trobada

Dalí va arribar a la Residencia de Estudiantes la tardor de 1922, quan, amb 18 anys, va obtenir una plaça per estudiar a l’Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado de la Real Academia de Belles Artes de San Fernando. Lorca, aleshores, tenia 25 anys i hi residia des de 1919, però aquell mateix any havia d’acabar els estudis de Dret a la seva ciutat natal de Granada, així que els dos estudiants no es van conèixer fins un any després. Compartien moltes passions, els encantava la poesia de Rubén Darío i la cultura francesa, llegien L’Esprit Nouveau i Valori Plastici i discutien apassionadament sobre les darreres novetats artístiques del moment.

La Residència era una institució pionera al país, una mena d’Oxford espanyola que apostava per les avantguardes i l’intercanvi cultural a partir de recitals, cicles de conferències i concerts. Iniciarien un diàleg profund amb Luis Buñuel i Pepín Bello i junts durien a terme la representació teatral de Don Juan Tenorio, entre d’altres projectes. A partir de les visites del poeta granadí a Barcelona i Cadaqués, es forjaria una amistat estreta entre tots dos.

Molt més que una amistat?

Entre 1925 i 1928 els dos establirien un intercanvi artístic que els suposaria una ampliació de recursos per al seu desenvolupament personal com a creadors. Alguns experts en Dalí anomenen aquesta època de formació com a «etapa lorquiana», en la qual hi destaca la seva Natura morta. «Invitació a la son» i Composició amb tres figures. «Acadèmia neocubista». Entre les col·laboracions més estretes amb Lorca sobresurt el quadern Los putrefactos, un conjunt de làmines sobre personatges caricaturescos amb textos del poeta granadí que critiquen els artistes i acadèmics que rebutjaven les avantguardes i als quals, els dos joves, consideraven carronya.

Tant un com l’altre es van dedicar diverses obres: Lorca li regalaria l’«Oda a Salvador Dalí» i el dibuix El petó, que simbolitza els dos artistes besant-se, mentre que Dalí pintaria Els esforços estèrils, representant el paisatge interior lorquià. També s’ajudarien entre ells per promoure les seves creacions, com en l’exposició de Lorca a les Galeries Dalmau o en la publicació dels seus dibuixos a L’Amic de les Arts, Litoral i Revista de Occidente.

Distanciament i mort

La relació va començar a esquerdar-se amb la bifurcació dels camins que les seves carreres van prendre i, també, a causa de les discrepàncies intel·lectuals. El quadern Los putrefactos mai es publicaria, Lorca no signaria el Manifest Groc i la revista Gallo, promoguda pel granadí, no comptaria amb l’ajuda que aquest esperava de Dalí, malgrat la seva contribució amb la portada. Entre 1928 i 1929 el pintor coquetejaria amb el cercle dels surrealistes, on coneixeria la seva futura esposa Gala, mentre que Lorca es va mantenir fidel al seu estil amb Romancero gitano, que va ser molt criticat per Dalí i Buñuel, els quals s’anaven apropant ideològicament cada vegada més.

Després de negar-se a contestar un examen sobre el pintor Rafael Sanzio, Dalí va ser expulsat de la Real Academia de Bellas Artes i, posteriorment, va abandonar la capital madrilenya. El 1929 viatjaria a París i, poc després, Lorca aniria a Nova York, fruit d’una crisi personal. Allí el poeta va anar a veure Un chien andalou i va interpretar el títol com un insult a la seva persona. Malgrat tot, van tornar a trobar-se a Tarragona el 1935.

Hi ha moltes llegendes al voltant del pintor i del record que en té del poeta, després de l’assassinat d’aquest el 1936. En la seva obra posterior va dedicar alguns quadres a la memòria de García Lorca, com ara Metamorfosis de Narcís, Afgà invisible amb aparició, sobre la platja, del rostre de García Lorca, en forma de fruitera amb tres figues o l’Enigma sense fi, però la seva figura aniria desapareixent amb l’arribada de la nova dècada. Passats uns anys va publicar, a França, l’oda que li va dedicar el poeta i va pintar el decorat del Cafè de chinitas, una obra basada en una cançó popular andalusa que Lorca havia versionat.

Esperem que aquest article t’hagi agradat i que hagis trobat interessant aquest vincle tan singular entre dos dels artistes més eminents del segle passat.