Apunts d'art

Autors del neoclassicisme català: Damià Campeny i Antoni Solà

El neoclassicisme

La voluntat de controlar l’art des del poder ha estat una realitat des de l’origen dels temps. Una de les èpoques en què aquest fenomen es va fer més evident va ser l’absolutisme. Un dels màxims exponents d’aquesta tendència va ser Lluís XIV, l’actitud del qual van imitar posteriorment molts països regits pels principis absolutistes, com va ser el cas d’Espanya.

CTA - CAT - Text - Ebook Avantguardes

Coincidint amb el període absolutista i, especialment, amb el de la seva restauració, el neoclassicisme començà a forjar-se a finals del segle XVIII i a principis del segle XIX. Aquest moviment artístic es caracteritzà especialment per la voluntat d’entroncar amb l’art clàssic més pur. Comparat amb el barroc, l’art neoclàssic destacà per la seva sobrietat i pel pes del món civil davant del món religiós, que va continuar tenint-hi presència. Tot i que també se l’ha denominat academicisme, el terme que ha acabat definint el moviment  és el de neoclassicisme.

Autors del neoclassicisme català

Roma era considerada la gran mare de tot l’art acadèmic. Per aquest motiu, en aquella època es feia l’esforç d’enviar els artistes a la capital de l’art.

Segons l’historiador de l’art Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) en el cas català cal destacar dos artistes: els escultors Damià Campeny (Mataró, 1771 – Barcelona, 1855) i Antoni Solà (Barcelona, 1780 – Roma, 1861). Tots dos van viatjar a Roma, on van desenvolupar una obra molt semblant a la de la resta dels seus coetanis. Campeny va tornar a Catalunya. Antoni Solà, en canvi, va decidir quedar-se a Roma i va arribar a ser president de la prestigiosa Accademia di San Luca.

Les obres més destacables dels autors del neoclassicisme català

Damià Campeny

Campeny emprà estrictament els cànons neoclàssics en quasi totes les seves obres. La seva temàtica predilecta fou la mitologia. És considerat un dels millors escultors neoclàssics i, amb ell, l’art català es reincorporà a l’avantguarda estètica europea de l’època.

Retrat de Damià Campeny, Vicenç Rodés, 1838.

És autor d’obres com Hèrcules Farnesi i Neptú, en bronze, per a l’ambaixada del rei d’Espanya, i els baixos relleus Diana sobtada al bany i Sísara a la tenda de Jahel. Dues de les seves obres més destacades són les estàtues sedents de Lucrècia i Cleopatra. L’any 1805 va fer un gran centre de taula per a l’ambaixador de Carles IV a Roma, conservat a Parma. També va treballar amb materials lleugers (suro, cartró, fusta) en obres com el Pas del Sant Enterrament per al gremi dels revenedors de Barcelona. Entre les seves millors obres en marbre destaquen Himeneu, Vestal, París, La fe conjugal i Diana. Va oferir a Ferran VII una important col·lecció de guixos, entre els quals hi ha el magnífic relleu del Sacrifici de Cal·lírroe. Entre altres obres posteriors, a més d’imatges religioses, destaquen la Font de Neptú (1832), a Igualada; la direcció de la decoració escultòrica dels Porxos d’en Xifré (1836), a Barcelona, i, a la mateixa ciutat, l’estàtua de Galcerà Marquet (1861).

Lucrècia morta, Damià Campeny, 1804

Antoni Solà 

Antoni Solà va ser deixeble de l’Escola de La Llotja de Barcelona. L’any 1802 viatjà a Roma, on visqué la resta de la seva vida. Seguidor de Thorvaldsen, fou empresonat l’any 1808 per negar-se a reconèixer a Josep Bonaparte com a rei.

Antoni Solà, Juan Antonio Ribera, ca. 1836

Antoni Solà va fer Les nereides de la Font de Neptú del pati de la Llotja de Barcelona (1802); Gladiador moribund (1802); Telèmac (1806, Llotja); La família de Níobe (Llotja);  Pius VII (1814); Ceres (1815);  Meleagre (1818, Madrid, Palau de Llíria), i Venus i Cupido (1820, Museu d’Art Modern de Barcelona).

La seva obra més famosa és el monument madrileny a Daoíz i Velarde (1820-22), passat a marbre entre el 1827 i el 1829, als quals va representar vestits amb robes de la seva època i no amb les robes romanes, com era habitual en les escultures neoclàssiques.

Daoíz i Velarde, Antoni Solà, 1830.

També és autor d’un monument a Cervantes a Madrid (1835), la Degollació dels innocents (1835, Llotja), Paris i Helena (1840, Acadèmia de Belles Arts de Mèxic), la Caritat romana (1846, Diputació de Castelló de la Plana) i monuments sepulcrals a Llíria, Boadilla del Monte i Ourense, entre altres localitats. Té obres al Museu Romàntic de Madrid, al Napoleonmuseum d’Arenenberg, a l’Accademia di San Luca de Roma —el seu Autoretrat—, al Palazzo Corsini de Roma, a les esglésies del Jesús i de Montserrat —on és enterrat— de Roma i a la catedral de Mérida (Yucatán), entre d’altres.

A Solà se l’ha qualificat de precursor de l’escola romàntica de Rude i de David d’Angers.

Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de l’obra Joies del barroc català. Del Renaixement i del Vuit-cents, d’Enciclopèdia Catalana, explica les característiques del neoclassicisme català a El neoclassicisme (Renaixement, Barroc i Vuit-cents 10/17) i ens mostra la importància dels dos autors principals d’aquest corrent artístic a Catalunya.

CTA - CAT - Post - Ebook Avantguardes

Potser et pot interessar ...

Deixa un comentari

Cap comentari

Encara no hi ha cap comentari en aquesta entrada.

¿Quieres ver el contenido en castellano?