Apunts d'art

Autoretrats de Picasso: etapes artístiques i evolució del gènere

Saps completar aquestes 14 frases sense fer cap barbarisme?

Pablo Picasso va adoptar un mètode molt personal per representar-se a si mateix, que consistia a ignorar l’objectiu d’imitació propi del gènere de l’autoretrat i prescindir de la seva fisonomia real.

CTA - CAT - Text - Avantguardes

Així, els autoretrats de Picasso poden classificar-se en tres tipus: l’autoretrat explícit (i menys habitual), l’autoretrat amb elements o faccions evocadores i l’autoretrat simbòlic.

Etapa a Barcelona

Els primers autoretrats de Pablo Picasso pertanyen a la seva etapa barcelonina. Durant aquest període, el gènere de l’autoretrat va adquirir una importància substancial en l’obra de l’artista.

En algunes obres d’aquest temps s’aprecia la influència de la formació acadèmica a la seva paleta d’ocres i, alhora, les maneres antiacadèmiques pròpies de la personalitat particular del pintor malagueny.

Autoretrat, Pablo Picasso, 1899-1900. Imatge: Museu Picasso Barcelona

Autoretrat com a autobiografia

Alguns dels autoretrats de Picasso aporten informació autobiogràfica, ja que el pintor va recórrer a aquest gènere per projectar la seva intimitat. Així, per exemple, són habituals els autoretrats de temàtica eroticosexual, com Autoretrat amb nu (1903).

Autoretrat amb nu, Pablo Picasso, 1903. Imatge: Museu Picasso Barcelona

Autoretrat i primitivisme

L’obra Autoretrat (1907), que es troba a la Galeria Nacional de Praga, representa l’inici d’una nova etapa creativa en la qual el pintor va posar de manifest el seu coneixement sobre l’art ibèric i l’escultura. Aquest període té el seu punt culminant a Les senyoretes d’Avinyó (1907) i es caracteritza per la simplificació de les formes i la transformació dels rostres en màscares.

Autoretrat, Pablo Picasso, 1907. Imatge: Galeria Nacional de Praga

Autoretrat i academicisme

Entre el 1906 i el 1907 Picasso desenvolupa al màxim el primitivisme, que reapareix en el període classicista 1917-1921, durant el qual es produeix un “retorn a l’ordre” caracteritzat per la recuperació dels motius estètics clàssics.

Els ulls de l’artista, Pablo Picasso, 1917. Imatge: Museu Picasso Barcelona
Autoretrat, Pablo Picasso, 1918. Imatge: Museu Picasso Barcelona

La condició d’artista

Picasso va experimentar amb tota mena de perspectives i postures per recalcar la seva condició d’artista, temàtica transversal en la seva obra.

Autoretrat, Pablo Picasso, 1900. Imatge: Museu Picasso Barcelona

Com hem comentat anteriorment, Picasso no acostumava a autoretratar-se amb el seu propi rostre, sinó que feia ús d’arquetips autoreferencials. La imatge de l’artista va ser un tema estructural al llarg de la seva obra, però durant els últims anys es va accentuar i es va convertir en una manera de sublimar la seva personalitat per reflexionar sobre la figura del “creador”.

El pintor, Pablo Picasso, 1970. Imatge: Museu Picasso Barcelona

Últims anys

Durant els últims anys, Picasso va reprendre el gènere de l’autoretrat amb l’objectiu de fer balanç de la seva vida.

Així, l’artista va crear una iconografia en la qual feia referència als grans mestres, utilitzava  l’autoparòdia i recreava el seu propi theatrum mundi, amb la representació de motius circenses i grotescos. L’artista es retratava com un espectador (voyeur) que adquiria les personalitats més diverses: des d’un vell impotent fins a un nounat o un turista.

Durant l’estiu del 1972, mesos abans de la seva mort i conscient del seu propi deteriorament, Picasso va pintar una sèrie d’autoretrats inquietants que constituïen el “jo” picassià, com Autoretrat (1972) i Cap d’home (1972).

Autoretrat, Pablo Picasso, 1972. Imatge: Museu Picasso Barcelona
Cap d’home, Pablo Picasso, 1972. Imatge: Museu Picasso Barcelona

Si vols més informació sobre l’obra de Pablo Picasso, pots fer clic aquí.

CTA - CAT - Post - Avantguardes

Potser et pot interessar...

Deixa un comentari

Cap comentari

Encara no hi ha cap comentari en aquesta entrada.

¿Quieres ver el contenido en castellano?