Apunts d'art

Art minimalista: què és i quins són els seus principals artistes

Saps completar aquestes 14 frases sense fer cap barbarisme?

L’èxit de l’art minimalista està relacionat amb la popularitat de les tendències nòrdica i industrial, que triomfen tant en la decoració com en l’arquitectura. El pensament zen és una de les grans influències de l’art minimalista, que interpreta la simplicitat com a una forma d’aconseguir la llibertat interior. En aquest article t’expliquem algunes coses més sobre l’art minimalista i alguns dels seus artistes més destacats.

Art minimalista: el moviment

L’art minimalista, que va sorgir a la dècada de 1960 a Estats Units, es distingeix per fer servir els elements mínims, com les línies, reduint les obres al fonamental. Cerca una expressivitat major amb els recursos mínims i ho fa usant la geometria, buscant les formes pures i donant un gran protagonisme a la matèria.

ENC - CAT -TEXT- Quiz art contemporani

Els artistes minimalistes tenen una gran visió de l’harmonia, donat que han d’extreure els elements essencials de les coses, fent servir, per crear, les formes més simples.

A grans trets, l’art minimalista es caracteritza per:

  • Obres abstractes.  
  • Obres simples, sense decoració innecessària. 
  • En l’escultura es fan servir cubs, piràmides i esferes.
  • En la pintura les superfícies són monocromàtiques, especialment pintura blanca sobre fons blanc o altres colors.  
  • Ús directe dels materials (la manipulació se redueix al mínim).  
  • Predominen els colors i els formats neutres.

Art minimalista: artistes principals

Aquests són alguns dels artistes precursors y destacats de l’art minimalista:

Carl André

art minimalista
Exposició Carl André, 8 febrer – 29 abril, 1988, palau de Cristal, parc del Retiro, Madrid. Imatge: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía

L’obra de Carl André, una de les principals figures de l’art minimalista, recull els principis fonamentals d’aquest corrent artístic, portant a l’extrem la literalitat dels materials.

Les seves primeres escultures, el 1956, van ser petits objectes de fusta als quals André donava textura cremant, escatant-los i raspant-los. Més tard, el 1959, va treballar objectes més grans sota la inspiració de les escultures i les columnes de Brâncuşi. En aquest cas, deixava la fusta sense polir i fixava l’escultura directament al terra.

André va treballar com a guardafrens de ferrocarril durant quatre anys fet que, segons ell mateix, va ser una de les seves influències formatives més importants, perquè li va permetre entrar en contacte amb grans materials.

El 1971 va produir les seves primeres obres de maduresa. És el cas de la sèrie Element Series, que ja incorpora dos principis de la seva obra posterior, com és el fet de no tallar, ni unir les peces.

A partir d’aleshores, André va entendre que la seva obra guanyava en estabilitat i en superfície si l’estenia al llarg del terra, en lloc d’aixecar-la verticalment, factor que el va portar a treballar en direccions baixes i horitzontals.

Robert Mangold

art minimalista
#8, de les Attic Series II, Robert Mangold, 1991. Imatge: Kunzt Gallery 

L’art minimalista de Robert Mangold és conegut pels anells, creuaments, columnes i trapezoides que pinta, sobreposant diverses formes en una sola obra.

Mangold, que fa servir sobretot acrílic i llapis sobre tela, adopta formes arquitectòniques diverses, reduint-les als seus elements bàsics i usant una paleta de colors monocromàtica.

En les seves creacions, Robert Mangold dona una llibertat inusual al quadre, buscant que l’efecte pictòric vagi més enllà dels límits físics de l’obra.

A mitjan de la dècada de 1960 les pintures de Mangold no tenien contingut simbòlic, mostrant només la seva presència física i seguint la neutralitat i l’objectivitat dels artistes minimalistes. En aquella època Mangold feia servir materials industrials i aplicava la pintura amb pistola.

Tot i així, Mangold no segueix exactament el sistema de l’art minimalista, donat que fa servir formes molt diverses, de contorns irregulars i geometries distorsionades. Tot plegat, al costat de l’ús de colors inusuals, respon a la seva pròpia elecció, que sovint es basa en la intuïció.

A partir de la dècada de 1970, Mangold va deixar de banda la neutralitat i va començar a fer servir efectes pictòrics, donant pas a formes pictòriques més lliures que incorporaven l’emoció.

Agnes Martin

art minimalista
Exposició Agnes Martin, 1993-1994, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía. Imatge: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía

L’obra d’Agnes Martin parteix de la simbologia aplicada a la geometria, per evolucionar cap a l’abstracció, incorporant, per fer-ho, trames reticulars, fet que ha estat interpretat com una aproximació a l’art minimalista.

Martin no comparteix l’interès per analitzar la geometria que senten els artistes minimalistes, com tampoc rebutja la grafia personal i les textures, com sí fa l’art minimalista.

Agnes Martin va experimentar amb traços, punts i línies, i, fins i tot, afegint claus i suros rodons a les teles. Tot plegat la va portar, el 1963, a definir una gramàtica pictòrica pròpia, basada en la trama reticular.

En el seu recorregut artístic es poden distingir dues etapes molt clares: la primera fins el 1967 i la segona que s’inicia el 1973, el que va implicar un abandonament voluntari de l’activitat artística entre els anys 1967 i 1973.

Al reprendre la seva activitat artística, Martin va substituir les línies per bandes de color i la idea de l’impersonal és cada vegada més notòria. Això es pot veure clarament perquè els títols de les seves obres ja no es refereixen a la naturalesa i en el fet que treballa mitjançant sèries, i això mostra les possibilitats d’una pintura lliure de la subjectivitat de l’artista.

Robert Ryman

art minimalista
Director, Robert Ryman, 1983. Imatge: CaixaForum

Robert Ryman practica un realisme de forma estricta que s’allunya del radicalisme analític propi de l’art minimalista. Això el porta a rebutjar, en les seves obres, els continguts simbòlics i a centrar-se en tot el que és relatiu en la superfície pictòrica i en la pintura.

Ryman assumeix que la pintura és un mitjà i contingut i explicita que l’any 1965 va ser l’any de la seva maduresa com a pintor. A partir d’aleshores va estructurar la seva obra en sèries que mostraven la seva voluntat experimental amb la naturalesa del pigment. A més a més, la seva exploració el va portar a ampliar els suports i els mitjans, fins a punt de fer servir cinta de pintor, acrílic, coure, fibra de vidre, esmalt, làmines d’acer, guix, plexiglàs, pintura a l’oli Enamelac i Acrylivin.

A la sèrie Surface Veil, de 1970, s’observa una revisió crítica de la relació entre el mur i el pla pictòric, quan inclou la cinta adhesiva com a element de fixació. Més endavant arriba a incloure perns als cantons, d’aquesta manera mostra la seva insistència per fer del sistema de subjecció una part essencial de l’obra.

Ja coneixes una mica més sobre l’art minimalista i alguns dels seus representants més destacats. Esperem que aquest article hagi despertat la teva curiositat sobre aquest interessant corrent artístic i t’animis a saber-ne més.

ENC - CAT - POST - Quiz art contemporani

Potser et pot interessar...

Deixa un comentari

Cap comentari

Encara no hi ha cap comentari en aquesta entrada.

¿Quieres ver el contenido en castellano?