La pintura modernista és molt menys visible que l’arquitectura, ja que, a diferència d’aquesta,  sovint es troba en interiors, ja siguin públics o privats.

Quan els intel·lectuals catalans de finals del segle XIX van començar a parlar de modernisme van aplicar el concepte per referir-se sobretot a la pintura dels pintors modernistes catalans, arran d’exposicions que van tenir un gran impacte cultural a la Barcelona de l’època.

En aquest article parlarem sobre 9 autors de la pintura modernista catalana que no et pots perdre.

Alexandre de Riquer

Alexandre de Riquer (Calaf, 1856 – Palma, 1920), a més de pintor, va ser dibuixant i poeta. Al contrari que molts dels pintors modernistes catalans, formats a París i influenciats pels corrents artístics de la capital francesa, Alexandre de Riquer també va viure a Anglaterra, on va entrar en contacte amb el japonisme, el prerafaelitisme i el moviment Arts and Crafts, corrents que van marcar profundament les seves creacions. Una de les seves obres més conegudes és La Mare de Déu esperant el Nadal, peça de grans dimensions que es troba al Museu de Montserrat i que presenta un caràcter marcadament simbolista.

Ramon Casas

Ramon Casas (Barcelona, 1866-1932) va viatjar a París l’any 1890 i es va instal·lar, juntament amb Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo, al Moulin de la Galette, al barri de Montmartre. A partir d’aquest moment, aquest indret es va convertir en una font d’inspiració per a l’artista.

Destaquen les seves obres inspirades en el mític Moulin de la Galette, el qual representa amb tonalitats fosques, fet que contrasta amb l’ideal del París alegre i impressionista. Si vols llegir més sobre aquest tema, fes clic aquí.

Casas va descobrir Sitges l’any 1891. Allà, juntament amb Rusiñol, hi va presidir les festes modernistes del Cau Ferrat. Sis anys més tard, va obrir a Barcelona la cerveseria Els Quatre Gats, juntament amb Rusiñol, Utrillo i Pere Romeu, que va ser el punt de trobada dels artistes a la capital catalana fins al seu tancament l’any 1903.

Santiago Rusiñol

Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) va ser un dels màxims exponents del moviment modernista català. Va atreure tota una generació d’intel·lectuals, músics, pintors i artistes a Sitges, i va establir la seva casa-taller al Cau Ferrat. Algunes de les obres més conegudes d’aquest període són Al·legoria de la pintura, Al·legoria de la música i Al·legoria de la poesia, que representen el pas del naturalisme al simbolisme.

Adrià Gual

Adrià Gual (Barcelona, 1872-1943) va ser un artista polifacètic. A més de ser un pintor notable, va ser un reconegut grafista, cartellista, escenògraf, autor i director de cinema i teatre.

Com a autor de teatre, la seva creació és plenament modernista i se situa entre el naturalisme i l’al·legoria. El seu paper com a director i renovador de l’escena catalana va ser important en els últims anys del segle XIX. Una de les seves obres més conegudes com a pintor és l’oli sobre tela La rosada (1895).

Aristides Maillol

Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, Rosselló, 1861-1944) és molt més conegut com a escultor que com a pintor. De totes maneres, als seus inicis va treballar com a pintor i va ser un dels grans representants de l’escola nabí francesa.

Tal com indica l’historiador de l’art Francesc Fontbona en una entrevista per al Grup Enciclopèdia, a la seva pintura L’onada (1898), Maillol representa una figura femenina que sembla barallar-se amb una onada de mar, excusa que l’artista utilitza per desenvolupar l’art nouveau jugant amb línies corbes, asimetries i colors clars i vibrants.

Isidre Nonell

Isidre Nonell (Barcelona, 1872-1911) és un dels pintors modernistes catalans més destacats del segle XX. La seva obra es caracteritza per tractar els temes que la població desitjava ignorar, i representa persones marginades per la societat de l’època, com els malalts de cretinisme o les dones gitanes.

La seva obra Els pobres esperant la sopa (1899) és un compendi de tota la seva pintura més característica: l’expressivitat, la duresa en les faccions o el contrast dels colors.

Hermen Anglada i Camarasa

Hermen Anglada i Camarasa (Barcelona, 1871 – Pollença, 1959) juga amb els colors d’una manera absolutament moderna.

Un exemple és la seva obra Casino de París (1900), en la qual combina diferents blancs. L’any 2006 es va convertir en una de les pintures amb el preu més elevat en les subhastes celebrades a l’Estat espanyol. Actualment forma part d’una col·lecció privada.

Joaquim Mir

Com afirma l’historiador de l’art Francesc Fontbona en la ja citada entrevista per al Grup Enciclopèdia, Joaquim Mir (Barcelona, 1873-1940) va crear una obra que es va convertir en la resposta catalana al postimpressionisme internacional.

Un exemple molt clar és la seva immensa Cala de Sant Vicenç (1902), que es troba al Museu de Montserrat. Mir va pintar aquest quadre a la mateixa cala, a través d’un sistema de cordes i politges que ell mateix va inventar i que col·locava entre els arbres.

Pablo Picasso

Pablo Picasso (Màlaga, 1881 – Mougins, 1973) es va instal·lar a Barcelona i va ser en aquesta ciutat que va fer el gran salt cap a la modernitat, fins i tot abans d’anar a París. El primer gran contacte que va tenir amb la modernitat de París va ser una exposició d’Anglada i Camarasa.

La flor del mal (1902) és una pintura que té una influència simbolista molt important. Aquesta obra pertany a l’etapa blava del pintor, marcada per un estat depressiu i reflexiu, que es veuria reflectit en els tons blaus i foscos de les seves pintures.

Si desitges tenir més informació sobre aquests pintors modernistes catalans i les seves obres, clica sobre els seus noms i visita l’entrevista que Francesc Fontbona va fer per al Grup Enciclopèdia, en què comenta l’obra Pintura catalana. El modernisme, publicada per aquest grup editorial.