7 moviments artístics que van canviar el curs de la història de l’art

Alguns moviments artístics han marcat l’evolució de la història de l’art, resultant clau per a la seva evolució. En aquest post t’expliquem més coses sobre els 7 moviments artístics més destacats, situant-los en el seu context històric, comentant els seus principals representants i esmentant què van significar per a Catalunya.

7 moviments artístics determinants en la història de l’art

Renaixement italià

El Renaixement italià va tenir lloc entre els segles xv i xvi i es va caracteritzar per una nova manera d’interpretar l’antiguitat i una atenció més gran vers la cultura.

Els principals artistes del Renaixement, com Miquel Àngel, Rafael i Leonardo da Vinci, es van inspirar en l’art clàssic de Grècia i Roma, sobretot en aspectes com l’equilibri, la perspectiva i el naturalisme.

Aquesta inspiració en l’antiguitat s’observa en les pintures humanistes de retrats, en l’arquitectura de traços simètrics, i en les escultures anatòmicament perfectes, com el David de Miquel Àngel.

Respecte el Renaixement a Catalunya, encara que no hi ha referents propis, ja que el tradicionalisme medieval va aïllar els corrents innovadors, les formes renaixentistes es van introduir als Països Catalans a finals de segle xv, desenvolupant-se durant el segle xvi.

Un dels artistes més destacats va ser Damià Forment, de València, autor de l’obra mestra de l’escultura renaixentista a Catalunya: el retaule de l’altar major de Poblet (1527-29). Però, tot i així, la major part dels creadors renaixentistes a Catalunya van ser estrangers.

Barroc

El Barroc, sorgit a Itàlia després del Renaixement, va seguir interessant-se pel realisme i el color, malgrat que les obres barroques es diferencien de les renaixentistes per donar una importància especial a l’extravagància.

Els autors del Barroc que destaquen més són: Caravaggio, creador d’escenes pictòriques plenes de drama, pel seu tractament de la llum i el moviment, i Bernini, les escultures del qual tenen un gran sentit de la teatralitat. Altres noms destacats de l’art barroc van ser Borromini, Rubens i Rembrandt.

En l’art barroc dels Països Catalans destaca el nom del pintor Antoni Viladomat, l’artista més destacat de Catalunya de la seva època. La seva obra a l’església de Santa Maria de Mataró és un dels exemples més complets de barroquisme a Catalunya.

Realisme

El realisme, que es va iniciar a França després de la revolució de 1848, plasmava imatges de persones contemporànies durant la seva vida quotidiana. Va ser una resposta al romanticisme imperant fins aleshores, caracteritzat per escenes mitològiques o bíbliques, o per crear retrats del clergat i la noblesa.

Artistes destacats del realisme, que van mostrar la realitat de les persones més pobres, van ser Gustave Courbet, Honoré-Victorin Daumier, Jean-François Millet i James Abbot McNeill Whistler.

La influència de la fotografia en el realisme és clara, ja que pressionava als pintors per produir representacions més realistes i, d’aquesta manera, competir amb la nova tecnologia.

El realisme a Catalunya té un nom de referència: el del pintor Ramon Martí i Alsina, que després de conèixer Courbet a París, va importar l’estil. Francesc Miralles, que va ser el seu deixeble, també va ser un artista reconegut de l’època.

Inicialment, el realisme es va relacionar amb una actitud política progressista, però va acabar dominant l’ambient artístic català amb l’obra d’alguns deixebles de Martí Alsina, com Francesc Torrescassana i Joaquim Vayreda, a més a més dels artistes de l’escola d’Olot, de la qual Vayreda en va ser el fundador.

Impressionisme

Als inicis, el moviment impressionista va ser menyspreat ja que els seus impulsors, un grup d’artistes francesos, van trencar molts esquemes: pintaven a l’aire lliure (fins aleshores la majoria de pintors de paisatges realitzaven les seves obres a l’estudi), feien servir pinzellades visibles de colors vius, generalment purs, i les seves composicions transmetien llum i moviment.

En aquest grup, format a principis de la dècada de 1860, hi havia Claude Monet, Pierre-Auguste Renoir, Alfred Sisley i Mary Cassatt.

Pel que fa a l’impressionisme a Catalunya, Ramon Casas i Santiago Rusiñol van recollir la influència impressionista a principis de la dècada de 1890, tot i que no va ser fins als darrers anys del segle, quan altres artistes catalans van adoptar aquest nou moviment.

Va ser quan Isidre Nonell i Ricard Canals van participar a la XV Exposició de Pintors Impressionistes de París, el 1897, i quan Canals va convertir-se en un dels artistes destacats del moviment, fins i tot a França.

Marià Pidelaserra, que va exposar a la Sala Parés de Barcelona el 1902, va ser el primer artista català que va practicar un impressionisme segons els estàndards, que posteriorment va derivar en un estil propi.

Postimpresionisme

El postimpressionisme es va desenvolupar a França, entre 1886 i 1905, com a reacció davant la necessitat de llum i color de l’art impressionista.

Els artistes postimpressionistes no tenien un estil únic, sinó que el moviment va abastar diversos tipus d’art, com el puntillisme, el simbolisme o la inclusió d’elements abstractes.

Entre els artistes postimpressionistes van destacar Paul Gauguin, Paul Cézanne, Henri Toulouse-Lautrec i Georges Seurat, però sens dubte, un dels més rellevants va ser Vincent van Gogh, les seves pinzellades i l’ús del color no transmetien les qualitats del paisatge sinó les seves pròpies emocions.

El postimpressionisme es coneix a Catalunya com a postmodernisme, i la seva figura clau és Isidre Nonell, el seu estil característic, basat en pinzellades breus repetides combinades amb llargues pinzellades als contorns, va suposar una important renovació estètica en l’art català.

Cubisme

El cubisme va ser un moviment artístic innovador, que feia servir formes geomètriques per a les seves composicions, la qual cosa va suposar una ruptura amb els moviments artístics anteriors. El van iniciar Pablo Picasso i Georges Braque a principis de 1900 quan, juntament amb altres artistes, analitzaven i fragmentaven els objectes, per després unir-los de manera abstracta.

Les imatges eren línies i formes mínimes que buscaven la simplificació, objectiu del cubisme, un dels moviments artístics més importants del segle xx. Aquesta perspectiva minimalista va afectar la paleta cromàtica, ja que els artistes cubistes feien servir tons limitats, buscant una aparença plana i renunciant a l’ombra.

Això va trencar amb l’ús de la perspectiva, referent des del renaixement. Al fugir de les normes preexistents, el cubisme va obrir les portes a moviments artístics com el surrealisme i l’expressionisme abstracte.

El cubisme va viure una de les seves èpoques més fèrtils a Catalunya, i va ser entre els anys 1909 i 1913, coincidint amb diverses estades de Picasso a terres catalanes. Va ser quan l’artista va realitzar una de les sèries més importants del cubisme geomètric, de la qual formen part Cases d’Horta (1909) i La fàbrica d’Horta (1909).

Surrealisme

Aquest moviment, que es va iniciar a la dècada de 1920 i es caracteritza per mostrar escenes generades pel subconscient, va començar quan alguns artistes van adoptar la tècnica de l’automatisme, que despertava la creativitat des del subconscient.

Els artistes surrealistes desafiaven les percepcions i la realitat, alliberant-se de restriccions i buscant una llibertat creativa total, fet que aconseguien unint un estil de pintura realista amb temes poc realistes.

Els artistes clau del surrealisme van ser Max Ernst, René Magritte i Salvador Dalí.

El surrealisme a Catalunya té dos noms propis: Joan Miró i Salvador Dalí. Dalí el va adoptar com a base de la seva futura obra artística, plena d’imatges realistes, cadascuna de les quals no representa un sol objecte, sinó diversos.

Aquests 7 moviments artístics, en el seu moment, van marcar un abans i un després en la història de l’art, essent fonamentals per entendre la seva evolució.