5 natures mortes de Velázquez que has de conèixer

Diego Velázquez (Sevilla, 1599 – Madrid, 1660) va desenvolupar la major part de la seva carrera com a retratista. No obstant això, durant la seva primera etapa com a pintor, desenvolupada a Sevilla, va cultivar el gènere del bodegó o natura morta.

La natura morta és un gènere pictòric que té com a tema exclusiu objectes inanimats, normalment fruites, flors, instruments de música, gerros o llibres, entre d’altres.

Com a gènere autònom, la natura morta té les seves arrels al gòtic tardà i es va desenvolupar durant el Renaixement. Aquest tipus de pintura es va cultivar amb més intensitat des de la segona meitat del segle XVI i va adquirir una importància que perdura fins a l’actualitat. Un moment de gran floriment d’aquest gènere pictòric va ser el segle XVII (Zurbarán o Velázquez a la península Ibèrica, Caravaggio a Itàlia, Rubens a Flandes o Rembrandt a Holanda). Posteriorment, artistes com Goya, Van Gogh o Cézanne van destacar en la creació de bodegons, que també van tenir molta presència en corrents artístics del segle XX com el cubisme, el surrealisme i l’hiperrealisme.

Les composicions de Velázquez destaquen especialment perquè el pintor hi inclou la figura humana i utilitza els motius clàssics de la natura morta per representar escenes de temàtica religiosa i domèstica.

A continuació parlarem sobre 5 natures mortes de Velázquez que no et pots perdre.

Els tres músics

En aquesta obra dos dels músics toquen un instrument, mentre que el més jove somriu i mira l’espectador. Darrere d’ell hi ha un mico. Destaca la il·luminació de la pintura: la llum incideix sobre els personatges i els objectes de la taula i atorga al quadre una gran veracitat visual.

L’aiguader de Sevilla

En aquesta obra, un ancià reparteix aigua als seus dos clients. El jove en primer pla té el rostre pàl·lid, que contrasta amb la pell fosca de l’aiguader, mentre que el segon client roman a l’ombra.

L’ús de la llum com a mètode per modelar els personatges i produir un retrat commovedor és una mostra de l’habilitat de l’artista. L’espectador no està convidat a entrar en el quadre i els personatges desvien la mirada del públic i de la resta de figures del quadre.

Vella fregint ous

Quan Velázquez va pintar aquest quadre tenia entre 18 i 19 anys. L’obra és una altra mostra de la seva habilitat per pintar persones i objectes quotidians. La fascinació del pintor pels materials i les textures, així com l’ús de les llums i ombres en superfícies, es pot apreciar, per exemple, als ous fregits amb oli calent o als utensilis domèstics.

Crist a casa de Marta i Maria

En aquesta obra, Velázquez presenta temes religiosos i quotidians. En un primer pla s’aprecia una escena domèstica protagonitzada per dues figures femenines. Com passa en altres obres, una de les figures, la més jove, mira l’espectador. Al fons, en un segon pla, Velázquez representa una altra escena que podem veure a través d’una obertura, que pot ser un reflex al mirall o una pintura a la paret. La temàtica de l’escena és bíblica: es tracta del passatge de l’Evangeli de sant Lluc en el qual Jesús visita Marta i Maria.

El sopar d’Emaús

En aquesta obra, Velázquez torna a mesclar la temàtica domèstica amb la religiosa. A la part superior esquerra de la composició, l’artista pinta el relat bíblic de l’aparició de Crist ressuscitant dos dels seus deixebles a Emaús. En primer pla s’observa una criada de pell fosca fent feines domèstiques.