5 fotògrafs japonesos que cal conèixer

Els anys tan difícils que Japó va viure durant la postguerra van marcar el caràcter singular de la fotografia japonesa d’aquella època. Els fotògrafs japonesos d’aquell moment van desenvolupar el seu art influenciats per la gran quantitat de canvis, a tots els nivells, que va viure la societat japonesa després de perdre la guerra contra els americans. Et presentem 5 fotògrafs japonesos que t’interessarà conèixer.

Els fotògrafs japonesos després de la Guerra Mundial

Com és lògic, els anys de postguerra després de la Segona Guerra Mundial van ser molt difícils al Japó. Va ser un moment de grans canvis econòmics, culturals i psicosocials, que van influir en l’obra dels fotògrafs d’aquell país i en l’evolució de la fotografia japonesa.

Entre els anys 1957 i 1972, el Japó va experimentar una transformació radical del llenguatge fotogràfic, i ho va fer de la mà d’alguns fotògrafs que havien començat a treballar durant la postguerra.

Va ser un període de renovació, ple d’enfrontaments socials, durant el qual els fotògrafs japonesos buscaven plasmar l’experiència del Japó en plena postguerra i la seva ambigua relació amb els Estats Units.

En aquest sentit, destaca la creació de l’agència VIVO (1959-1961), que es va inspirar en l’agència Magnum Photos per crear una fotografia crítica i subjectiva, contra la convenció de la fotografia directa i objectiva. VIVO va representar l’energia creativa de la millor fotografia de postguerra japonesa.

Els fotògrafs japonesos van apostar per composicions detallades, enquadraments molt estudiats i un gran simbolisme i, d’aquesta manera, pretenien no només documentar sinó també expressar-se.

Va ser una època socialment agitada, durant la qual l’obra dels fotògrafs japonesos es va centrar en la identitat del país, el passat i la modernitat. Aquests són els 5 fotògrafs japonesos que cal conèixer.

Shomei Tomatsu

L’obra fotogràfica de Shomei Tomatsu, nascut el 1930, és un equilibri entre l’admiració i la desesperació, que conjumina els conflictes que va viure el país després de la Segona Guerra Mundial. Les seves imatges elegants no mostren tant una descripció com una mena d’inventari d’instants fugaços.

Tomatsu va ser el primer fotògraf que va analitzar l’experiència del Japó de postguerra i la seva relació amb els Estats Units, i el que ho va fer d’una manera més destacada, ja des dels primers treballs, que eren tota una investigació sobre com estava canviant el país en aquella període.

En una de les primeres sèries, Pottery Town, Seto, Aichi (1954), a la qual pertany la fotografia que acompanya aquest text, Tomatsu va registrar la pobresa després de la guerra i com persistia la cultura artesanal de preguerra.

El 1959 es va unir a Ikkō Narahara, Kikuji Kawada, Eikoh Hosoe, Akira Sato i Akira Tanno per crear la influent agència VIVO.

Tomoko Yoneda

Les obres de Tomoko Yoneda, nascuda el 1965, acostumen a tractar fets històrics, interiors i paisatges relacionats amb conflictes armats. La seva intenció és mostrar que la història és present a la vida quotidiana i no només als monuments.

L’art compromès de Yoneda, que va estudiar fotografia a Chicago i a Londres, pretén furgar en la memòria de l’espectador perquè recordi el passat i els fets que van passar perquè no es repeteixin.

Són imatges de la història d’Orient i Occident, especialment de fets violents, com ara l’enfrontament entre Corea del Sud i Corea del Nord. Alguns dels seus projectes més destacats tracten la Primera i la Segona Guerra Mundial, el Líban, el Nord d’Irlanda, Bòsnia o Bangladesh.

Amb aquests projectes, Yoneda intenta recuperar la memòria amagada i provocar una reflexió sobre tot el que va succeir, per evitar que torni a passar.

Eikoh Hosoe

El nom d’aquest artista ja mostra el canvi de rumb de la societat japonesa després de la Segona Guerra Mundial. En néixer, el seu nom era «Toshihiro», però després de la guerra va adoptar el nom «Eikoh» per simbolitzar un nou Japó.

Nascut el 1933, a Hosoe se’l coneix per la càrrega psicològica de les seves fotografies, que solen explorar temes com l’obsessió eròtica, la mort i la irracionalitat.

Les imatges d’aquest fotògraf i cineasta són fosques, en blanc i negre i amb un fort contrast, i mostren cossos femenins i masculins. N’hi ha de temàtica religiosa, filosòfica o mitològica, malgrat que també n’hi ha que resulten gairebé abstractes, com Home i dona #24, de 1960, que acompanya aquest text.

Masahisa Fukase

Masahisa Fukase, nascut el 1934, és un dels fotògrafs més originals i radicals de la postguerra japonesa. La seva sèrie fotogràfica Karasu (titulada Ravens en anglès) li va valer el reconeixement mundial i està considerada una obra mestra de la fotografia.

L’obra de Fukase inclou les experiències d’amor, soledat, pèrdua i depressió de l’artista, i ho fa d’una manera certament divertida i sorprenent, fet que converteix els seus treballs en íntims i personals.

Ravens, en blanc i negre, és la seva obra més destacada i personal, però el seu treball amb Polaroids gegants, abstraccions animades en color i selfies pintades són una mostra clara del seu enginy inesgotable. Per a ell la feina no acabava després de fer la fotografia, cosa que es demostra amb les diverses formes experimentals que va fer servir per presentar la feina, ja fos en exposicions o de manera impresa.

Ishiuchi Miyako

Ishiuchi Miyako, que va néixer el 1947, va començar fotografiant la seva ciutat natal, Yokosuka, que durant la postguerra s’havia convertit en una de les bases navals nord-americanes més grans del Pacífic.

L’obra d’Ishiuchi va documentar l’ocupació nord-americana durant deu anys, en un treball ple de subjectivitat, en el qual es barregen la consciència personal i la política.

A la dècada de 1970 l’estil de l’obra de Miyako era monocromàtic de gra gruixut, la qual cosa va fer que es comparés amb l’estil Are-Bure-Boke (‘aspre-borrós-desenfocat’) popularitzat per Daidō Moriyama.

El seu mentor, Shomei Tomatsu, va elogiar aquest estil propi que també ha estat reconegut en multitud d’exposicions, tant a Japó com a nivell internacional, a la Tate Modern,  a l’ICP i al MoMA.

A la seva obra, Ishiuchi ha registrat rastres materials del pas del temps, distanciant-se dels llocs i centrant-se en els cossos i les pertinences de les persones. En aquest sentit, el 2002 va crear la sèrie Mother’s, que documentava les possessions de la seva mare com a recurs per acceptar la seva mort. Aquesta sèrie va ser seleccionada per representar Japó a la Biennal de Venècia del 2005.

Ara que ja coneixes aquests 5 fotògrafs japonesos, esperem que aquest article t’hagi despertat la curiositat per l’obra fotogràfica de la postguerra japonesa, que inclou molts altres artistes interessants que sens dubte paga la pena conèixer.