El crític literari Àlex Broch descriu en aquest vídeo les cinc etapes creatives de Miquel Martí i Pol. A continuació trobareu la transcripció de les seves paraules:

“La poesia de Miquel Martí i Pol és clarament autobiogràfica, descriu un itinerari. Tothom té una evolució i la vida marca, per raons interiors i exteriors, les parts d’aquesta producció. Analitzant els quasi quaranta llibres que ell ha escrit podem establir cinc moments que van de l’obertura al tancament, de la vida interior a la vida exterior.

La vida interior és la primera etapa i és una reflexió. Estem en els anys cinquanta, per tant el pes de l’església catòlica és gran. Hi ha tota una relació i diàleg amb Déu, hi ha un cant espiritual, emmarcat en la tradició del cant espiritual d’Ausiàs March, de Palau i Fabre, de Blai Bonet… Aquesta relació amb Déu és la primera etapa.

A continuació hi ha una crisi amb la fe metafísica que es transforma en una fe amb l’home. Aquesta és la segona etapa, la del seu compromís amb la classe treballadora. Correspon amb el que en literatura es diu “realisme històric” i que és el compromís que queda explicat per títols tan emblemàtics com ‘La fàbrica’, ‘El treball’, ‘El poble’, ‘La gent’, ‘Jo he heretat l’esperança’, en la transformació social.

Això queda interromput en el moment en què es declara la malaltia, una arterioesclerosi múltiple que significa una progressiva paralització i pèrdua de veu. Martí i Pol s’ha d’adaptar a una situació nova, inesperada i no volguda com és una malaltia que el paralitza. Hi ha una sèrie de llibres que són la descoberta i contacte amb aquesta malaltia, i després l’intent d’adaptació i de superació. La malaltia és la tercera etapa, és aquest sotrac interior i una nova mirada a l’interior, on el futur desapareix del verb, perquè no hi ha futur, només hi ha present, perquè no sé sap si hi haurà futur, perquè pot haver-hi la mort.

La quarta etapa és la superació intel·lectual de la malaltia. És a dir, la voluntat de vida, la voluntat d’afirmació. Aquesta etapa té un llibre emblemàtic, ‘Estimada Marta’, que és una afirmació amorosa. Una Marta que és emblemàtica, no és un nom concret, sinó que és el gènere femení, el que ha donat vida, el que ha donat felicitat. És una etapa d’afirmació, de retrobament, que queda complementada pel moment polític que es viu, els anys vuitanta. Ell escriu ‘L’àmbit de tots els àmbits’ que és l’afirmació nacional, el moment de l’arribada de la democràcia, de la institucionalització del país, de la llengua a l’escola, etc. Aquesta afirmació de vida és la quarta etapa.

El temps passa i el porta a una etapa de balanç de vida, que és l’etapa final, la mirada enrere. Els escriptors escriuen les memòries quan tenen una edat, normalment a partir dels setanta anys. Ell fa un balanç de vida entorn d’aquesta edat. Aquesta mirada enrere es desdobla entre el jove que va ser i el gran que és, amb poemes que són dialogats entre dues veus poètiques. Això és molt interessant des d’un punt de vista de forma poètica, pel fet d’assumir la mort, d’assumir plàcidament la mort. És a dir, no és la resignació, sinó el fet d’assumir la mort amb el sentit d’una vida completa i feta.”

×