En aquest vídeo Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de l’obra Joies del Barroc català. Del Renaixement i del Vuit-cents, d’Enciclopèdia Catalana, parla de l’artista Antoni Viladomat, el pintor més popular de l’art barroc català. A continuació en podeu llegir la transcripció.

“Potser el nom més popular de l’art barroc català sigui el del pintor Antoni Viladomat, que està a cavall entre el segle XVII i el segle XVIII, es forma un cop s’ha acabat la gran època, per dir-ho així, del Segle d’Or de la pintura hispànica, i en les seves influències encara té una mica d’aquella manera de fer dels pintors tenebristes, dels Ribera, dels Caravaggio.

Viladomat va tenir una circumstància històrica molt curiosa, molt especial, que és que va estar en contacte amb els artistes que van venir a casa nostra de la mà de l’arxiduc Carles III d’Augsburg, que va perdre la guerra de Successió. Carles III d’Augsburg no va perdre la guerra de Successió en quatre dies, sinó en molt de temps. Va tenir establerta la seva cort a Barcelona. En aquest temps va deixar una empremta important, per exemple, a València: la façana de la catedral de València és una façana barroca magnífica d’un arquitecte que va portar ell: Konrad Rudolf.

I Viladomat va tenir l’ocasió d’estar en contacte amb els artistes forasters que portava l’arxiduc. Això va contribuir molt al fet que el seu estil de maduresa –que és un estil que ja fa un cop s’ha acabat tot el problema de la guerra– estigués influït per aquest contacte amb els artistes italians i centreeuropeus que venien gràcies a l’arxiduc, i d’aquella tradició que venia de la pintura hispànica.

Això va fer que Viladomat fos un artista que des de bon principi va merèixer l’atenció. Pensem que quan es va donar nom als carrers de l’Eixample –ho va fer Víctor Català en ple Romanticisme– a un dels carrers se li va posar carrer Viladomat, cosa impensable quan tots els altres carrers tenien noms amb una connotació històrica: València, Mallorca, Diputació, Consell de Cent, Casanova, Villarroel… En canvi hi ha Viladomat, i és aquest Viladomat. O sigui, ja des d’època romàntica se’l veia com a algú important que hi havia hagut enmig de tota aquesta època potser obscura o que semblava obscura, però que tenia prou entitat per recordar-se d’ell.

A més, també va tenir la sort que obres molt importants seves es van conservar, perquè altres pintors els coneixem només per documents o per les molt poques obres que s’han conservat.”

×