Blog del Grup Enciclopèdia Catalana

Renaixement, Barroc i Vuit-cents: art incomprès? (Renaixement, Barroc i Vuit-cents 17/17)

En aquest vídeo Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de l’obra Joies del Barroc català. Del Renaixement i del Vuit-cents, d’Enciclopèdia Catalana, explica les raons per les quals l’art del renaixement, del barroc i del vuit-cents va ser un període poc valorat. Tot seguit transcrivim les seves paraules:

“L’art d’aquest període ha tingut durant molt de temps certa mala premsa. La mala premsa venia de que era l’art de tot el període que en el món literari en deien de la decadència, que és una paraula que actualment es tendeix a no utilitzar perquè es veu que hi havia prou valor per haver-ho d’etiquetar de decadència. Però, és clar, eren temps en els quals no hi havia protagonisme polític, no hi havia tampoc al darrere un gran poder capaç de fer uns encàrrecs espectaculars. I, sobretot, quan s’escriuen les històries de l’art català i les biografies es fan ja en una època, a partir del segle XIX, en què es mitifica tota l’època nacional, o sigui, es mitifica l’Edat Mitjana, i per això el romànic i el gòtic seran els grans protagonistes, i la gran majoria dels historiadors de l’art i dels intel·lectuals atorgaran a l’època medieval un protagonisme que no atorgaran a l’època moderna.

Afortunadament arriba un moment en què algú comença a adonar-se que tot això també té el seu valor i la seva importància, que també hi ha obres mestres. Però són molt poques figures. A l’últim quart del segle XIX hi ha Joaquim Fontanals del Castillo que fa una gran monografia sobre Antoni Viladomat, que és el gran pintor del segle XVII i XVIII català. És una raresa perquè tota aquella època no interessava.

Més endavant, quan ja tota la part gòtica ha sigut prou estudiada i la romànica també, surt un personatge com Cèsar Martinell, gran arquitecte i gran historiador de l’arquitectura i de l’escultura, que redescobreix tot el barroc català i fa tres grans volums a la col·lecció Monumenta Cataloniae sobre el barroc català, tant escultòric com arquitectònic. Això va ser un toc d’atenció de dir que a part de les catedrals gòtiques hi ha tota una altra cosa.

A partir d’aleshores ja va començar a canviar la cosa. El catedràtic d’història de l’art de la Universitat de Barcelona, Santiago Alcolea Gil, va fer la seva tesi doctoral sobre la pintura del segle XVIII a Barcelona, i va exhumar tota una quantitat de noms que fins aleshores estaven oblidats, o la gent no els hi feia cas o estaven menystinguts. Això, afortunadament, ara ja s’ha regularitzat. Ara hi ha molts estudiosos i moltes universitats catalanes que orienten els seus alumnes cap a l’estudi de la pintura, l’escultura i l’arquitectura barroques, clàssica i neoclàssica. Però no deixa de ser una novetat si ho veiem amb la perspectiva de tots aquests segles.”

Share on FacebookTweet about this on TwitterGoogle+

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


Ús de cookies

Utilitzem cookies per millorar la vostra experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerem que accepteu el seu ús. Podeu obtenir més informació a Avís legal i política de cookies.