Blog del Grup Enciclopèdia Catalana

Miró: època i llenguatge (vídeo Miró 4/14)

El poeta i expert en Joan Miró, Vicenç Altaió, que ha dirigit l’obra Miró i els poetes catalans, publicada per Enciclopèdia Catalana, contextualitza en el següent vídeo el llenguatge de l’obra de Miró. A continuació podeu llegir les seves explicacions:

«Jo no faig cap distinció entre un poema plàstic i un poema literari. No faig cap distinció entre pintura i poesia». Això va dir Joan Miró. I en efecte segurament en aquí trobem la clau del per què Joan Miró ha estat, segurament, un dels artistes més originals de tot el segle XX.

Situem-nos l’any 1918: és a les acaballes de la I Guerra Mundial, on una quantitat de joves han perdut el seu cos enmig d’un conflicte bèl·lic sense dimensions, i surt un grup de joves, els dadaistes, que són contestataris respecte l’art de representació i tot allò que ve de la gran Europa humanista.

El 1918 és també l’any en què Miró fa la seva primera exposició a Barcelona. És presentat per Junoy, un poeta que posa les paraules en forma espacial, amb llibertat i així és saludat. En aquella exposició Joan Miró no va vendre absolutament res. Però en canvi va ser celebrat pels poetes que feien colla entorn d’aquesta aventura de l’esperit. Entre ells J. V. Foix, amic per sempre de la seva generació, i Salvat-Papasseit, pel qual Joan Miró en tindrà un record permanent.

Tot seguit Joan Miró se’n va anar a París i va ser a la rue Blomet on va participar d’una colla de joves que van obrir tot l’esperit de l’anomenada colla surrealista. Ells fan aparèixer el món interior, el món del somni, però també prefiguracions ben particulars: el món de la dona, la deessa infernal.

També és important la no distinció entre poetes i pintors. Entre ells els grans escriptors del món estètic francès: des de l’Antonin Artaud, el que després serà el gran pare de la colla, André Bretón, Paul Éluard, etc. Aquesta serà la colla d’en Miró.

Miró retorna tot sovint a Barcelona on entra en contacte amb un esperit col·lectiu: l’esperit dels amics de l’art nou i l’esperit de la revolta. La participació de l’aventura radical, la imaginació utòpica i una poesia, la de Miró, que s’aventura amb un llenguatge plàstic que mai no s’havia vist. Però el que mai ningú havia vist, i molt menys Joan Miró i la seva generació, era que tot això acabaria tan malament.

Les forces de la dreta reaccionària, la castellania de la creu i el feixisme que s’escampa per Itàlia i per Alemanya d’una manera imperial, faran que just quan s’acaba la guerra aquí i comença la guerra mundial, ell es refugiï al nord de França, on torna a mirar amb l’esperança dels poetes la pàgina en negre de l’univers, i ell en allà hi dibuixa, com els poetes, les constel·lacions. Un llenguatge carregat de signes a l’espai, de caragols, d’escales, d’astres… Tal com avui els físics ens expliquen, una energia en explosió i en moviment permanent. Això és el que significa l’obra de Joan Miró.

Ell tornarà aquí. Serà ja una persona que tornarà a deixar de banda la pintura per entrar a la ceràmica, per entrar a l’escultura, per entrar a altres disciplines.

Però per damunt de tot, tant a la cultura europea com a la cultura americana, serà conscient de la gran importància que tindrà la cultura de masses i com el llenguatge de les minories i la seva modernitat anirà ocupant aquest espai. És la col·laboració de Joan Miró en aquesta nova etapa amb els poetes.”

Share on FacebookTweet about this on TwitterGoogle+

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


Ús de cookies

Utilitzem cookies per millorar la vostra experiència d’usuari. Si continueu navegant, considerem que accepteu el seu ús. Podeu obtenir més informació a Avís legal i política de cookies.