Mercè Vidal, historiadora de l’art i directora de l’obra “Joies del Noucentisme” parla en aquest vídeo de l’arquitectura noucentista. Tot seguit podeu llegir la transcripció de les seves explicacions:

“El Noucentisme en arquitectura no té un estil unitari. Hi hauria una categoria d’edificis que formarien part del nou espai que s’està urbanitzant en aquells moments, com per exemple la Via Laietana a través del Pla de la Reforma Interior, on trobaríem exemples com la Casa Cambó, el Casal del Metge, la Companyia d’Assegurances, obres de Florensa, d’Antoni o de Ramon Puig Gairalt, on també hi ha la presència, per exemple, d’esgrafiats. La manera que tenim per poder identificar els edificis que formen part d’aquesta via urbana és que tenen una adopció, a vegades, d’aquells edificis que es construïen als Estats Units, que tenien una tecnologia avançada i que aquí també s’aplicarà amb estructures i bigues de ferro que permeten la sostenibilitat de l’edifici.

El llenguatge de l’arquitectura noucentista, evidentment, adopta elements del classicisme i elements del renaixement italià. Però no és una arquitectura estrictament acadèmica. Igual que passava en el cas de l’escultura, en fa una certa síntesi, una certa depuració, busca molt la proporcionalitat, l’equilibri.

També tindríem un altre model d’arquitectura que es dóna més en petites poblacions, un fet que va molt lligat al fenomen de l’estiueig. En aquells anys vint és quan l’estiueig prolifera i classes mitjanes i burgesos es faran la seva torre o el seu xalet a pobles molt propers. A la zona de la Garriga, a Cerdanyola del Vallès, a la zona de Teià, trobaríem molts exemples.

És una arquitectura que va lligada al model de ciutat jardí. A Girona, per exemple, l’arquitecte Rafael Masó portarà a terme la urbanització de s’Agaró, que per iniciativa del propietari que era l’Ensesa, van construir tota una sèrie de xalets que va durar molts anys i que realment intenta fer aquesta conjunció entre l’arquitectura i el paisatge.

Aquesta és la clau de lectura: una arquitectura que es lliga molt amb el paisatge. Aquesta arquitectura de tipus unifamiliar permet, d’alguna manera, recuperar a vegades models que provenen de l’arquitectura rural, les típiques masies. No es tracta de tornar a fer masies, sinó d’extreure els valors estructurals d’aquella arquitectura. Hem dit la urbanització de s’Agaró, però també podríem parlar de Terramar a Sitges,  que -encara que hi hagut moltes alteracions-, també seria un bon exemple.

Un tema també molt interessant en el Noucentisme, en relació al seu caràcter humanístic i l’intent d’educar a través de l’art, és la recuperació de fonts o construcció de fonts en indrets que són molt freqüentats, podríem dir, per la menestralia, per la gent del país. Per exemple, a Viladrau la mateixa font de l’Oreneta, un treball del Joan Mirambell i amb un baix relleu del Joan Rebull, un escultor també noucentista. És una obra esplèndida on a més a més hi ha el poema de Guerau de Liost. La Font Picant, vinculada al balneari de la Font Picant. L’artista mira el paisatge mediterrani, el paisatge llatí, que de fet és el rerefons que s’evoca de classicisme.”

×