Pau Vidal, filòleg i divulgador lingüístic, és coautor del llibre Tresors de Catalunya. La llengua, publicat per Enciclopèdia Catalana. En aquest vídeo explica la importància del Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra, conegut com La Bíblia vermella o El Mestre.

El Fabra, entès com a diccionari, té el sobrenom de La Bíblia vermella, amb una càrrega molt forta en cada una de les dues paraules, perquè “Bíblia” ja ho diu tot, i “vermella”, pel color llegendari que tenia -tot i que al principi no, perquè va aparèixer en fascicles-.

Després, més endavant, va prendre forma de llibre de volum, aquell volum gruixut que tots hem vist a casa, que a tots se’ns ha desfet a les mans de tant usar-lo quan no teníem els recursos que tenim ara, perquè pràcticament teníem El Fabra i poc més. Tampoc va néixer com un diccionari oficial, en el sentit que l’Institut d’Estudis Catalans al principi encara no el tenia reconegut. S’hi va acabar convertint amb el temps.

És curiós perquè durant moltes generacions de becaris que han treballat en els projectes i els corpus de l’Institut el diccionari no era conegut com La Bíblia vermella sinó com El Mestre. En dèiem El Mestre a seques perquè era una sedimentació del que representava El Mestre.

I curiosament, això és una bona paradoxa, una cosa bona de saber: a mesura que ha anat apareixent, s’ha anat enriquint tot el material lexicogràfic. Contràriament al que es podria pensar, El Fabra, a mesura que naturalment es traslluïen les diferents discrepàncies entre els diversos punts de vista filològics, ha anat recuperant una mena de paper primordial, fins al punt que amb la recent controvèrsia sobre la gramàtica hi ha força gent que l’ha tornat a posar en primer pla com a punt fix d’aquells que no es ponen mai.”

Sol·licita informació sobre Tresors de Catalunya. La llengua

×